Hola, com va?

A la Vilaverda

Realisme naturalment màgic

Les poques vegades que he tingut l'oportunitat d'intercanviar impressions amb en Roger Margarit, inevitablement, no he pogut deixar de veure subtilment reflectit en ell el meu jo de fa 20 anys. No tant pel que transmet la seva música, ni per les influències que el captiven, ni tan sols per la forma que té de construir cançons. És quelcom d'intangible, d'alguna manera inexplicable. Treballa en soledat i parla de "coses seves" en forma de cançons rotundament diferenciades i personals. De vegades, aquest tipus d'expressions semblen clixés. En el seu cas, parlar d' "univers propi" està més que justificat. És una evidència que la millor, i de vegades sembla que gairebé la única, forma que té en Roger d'expressar-se és la seva música. No sembla un portent d'eloqü.ncia en persona i prefereix contínuament el segon pla, defugint el focus estel.lar del rockstar de vella escola. I això, a mí, em genera una confiança extrema en l'autenticitat de la seva música i, a més a més, m'hi fa sentir proper. En aquests casos, sempre penso en la dificultat, com a productor, que té treballar amb aquest tipus de perfil. Aquesta dificultat és la que va fer que jo, en un moment de la meva vida, em decidís a intentar ser autosuficient. Qualsevol intromissió dins el meu món suposava la majoria de vegades una millora de qualitat important però per a mi no tenia sentit, perquè cap productor no era capaç d'entendre la meva forma d'aproximar-me a la música i, per tant, de plasmar-la en so. Això és precisament el que em pensava que es trobaria en Roger davant el repte de la gravació del seu primer disc: la impossibilitat de trobar algú que aportés el plus d'experiència i qualitat en la producció i que alhora mostrés un respecte absolut per les seves idees sui generis i definitivament mancades de prejudicis. I de cop, la primera vegada que vaig poder escoltar el disc acabat de sortir del forn, em vaig adonar que, per estrany que sembli, en aquest cas, això ha estat possible. No sé amb quin tipus de metodologia han treballat conjuntament en Xavi Lloses i en Roger Margarit, i, la veritat, no ho vull saber. L'únic que sé és que el disc manté intactes les sensacions que ja transmetien les cançons d'en Roger en el seu estat primari (fins i tot pel que fa a alguns arranjaments) però alhora sona a un primer disc compacte i d'una alçada sonora important. Que en Xavi Lloses té un talent musical fora del comú ja ho sap tothom. Que en Roger Margarit és un creador de cançons úniques ja us ho he explicat abans. Però que el conjunt sigui la suma de les dues coses és el que a mi em semblava difícil d'aconseguir. Però noi, ho han fet. Recordo una tira de Quino on la Mafalda barrejava en un mateix plat tots els seus aliments preferits i no podia entendre com, inexplicablement, el resultat era vomitiu. La interacció de grans talents no té sempre com a resultat un megatalent. De fet, això no passa quasi mai. En el cas d'en Xavi Lloses i en Roger Margarit, sí. Potser algú pot pensar que el que fa en Roger s'aproxima en alguns moments al surrealisme. Però jo en discrepo absolutament. No hi veig per enlloc cap espurna de l'actitud nihilista instrínseca al surrealisme. La poètica d'en Roger flirteja més aviat amb aquella idea que en el seu moment definiren els crítics literaris com a "realisme màgic". Perquè, per difícil que pugui semblar, en Roger aconsegueix transmetre un aire de quotidianitat tan gran a les seves rareses que un no pot evitar sentir-les com a pròpes encara que siguin alienes. I això el fa encara més entranyable. Dit això, simplement vull afegir que, al marge de qualsevol altra anàlisi, el disc resulta compacte i coherent, alhora que naïf i despreocupat. I crec que això no passa molt sovint, la veritat.

Sentiments i emocions de primera premsada

Només he parlat dues vegades amb ell. Només l'he vist un parell de vegades sobre l'escenari del Palau de la Música, en dues edicions nadalenques d'El món a RAC1. Només puc dir que quan vaig escoltar, per primera vegada, el seu primer disc, A la Vilaverda, em vaig sentir sorprès. Em van sorprendre la varietat de registres, la capacitat per transmetre la il·lusió d'estar parint la primera criatura, les descàrregues emocionals que deixa anar quan diu les cançons, la sinceritat amb què les comunica. En Roger vol ser músic, li agrada fer música i ha trobat la seva manera de fer-ne. Aquest és un dels valors primordials d'A la Vilaverda. Roger Margarit, mes enllà de referents i influències inevitables, descobreix la seva pròpia veu, la seva manera de presentar històries i músiques que sorprenen pel contrast entre il·lusions de tons naïf i estrofes de decepció, inquietud o indignació. Roger Margarit ha superat les expectatives d'un novell amb 10 cançons, 10 instantànies, més o menys alegres, que defineixen el perfil d'un buscador de sensacions traduïdes en música cantada amb tons propers, gairebé íntims, compartint reflexions i observacions d'una primera etapa vital, que comprèn des de l'experiència excursionista fins a la solitud de moments vitals en què salten les màscares i les neurones exploten transformant-se en observacions crítiques sobre una realitat, de vegades, tan crua com indesitjada. A la Vilaverda és un àlbum revelador, un disc que busca despertar els diferents jos que s'instal·len en el nostre interior, sense demanar-nos-en permís; els jos que han motivat en Roger a transmetre'ns les seves vivències en un primer disc tan revelador com sorprenent. Resumint: un debut rodó.

Les cançons